DAVANT LA DISLÈXIA

   L´etiologia de la dislèxia és un tema molt polèmic, ja que s´han exposat nombroses causes per explicar el seu origen.

   En l´actualitat els estudis de neuroimatge han portat a creure que la dislèxia té una base neurobiològica, que incideix en la zona esquerra del cervell, la qual està implicada en els processos de lectoescriptura.

                                      

   També s´ha comprovat que aquesta alteració del neurodesenvolupament pot tenir un origen genètic, fins un percentatge del 60 % dels casos.

   A més a més, segons investigacions recents, també s´ha demostrat que el processament fonològic és el procés psicolinguístic més influent en la dislèxia. Aquest plantejament ha portat a pensar que el correcte aprenentatge de la lectura necessita que l´alumne hagi desenvolupat prèviament una adequada consciència fonològica, la qual passaria per diversos nivells de complexitat, cada vegada més abstractes, des del coneixement analògic (rimes) al sil·làbic, després intrasil·làbic, posteriorment fonètic i en últim nivell fonèmic, aquest últim imprescindible per a l´aprenentatge de la lectura alfabètica, així com per a la presa de consciència dels fonemes i l´habilitat per manipular-los.

   Si bé actualment el dèficit fonològic se situa com una de les principals causes de la dislèxia, també hi han altres eixos cognitius que intervenen en el procés lector i que explicarien la variabilitat de la dislèxia, com ara la percepció visual i auditiva, els moviments oculars, el reconeixement auditiu, la memòria de treball, l´expressió oral, la velocitat de processament, etc. Per tant, en cada cas s´hauria d´establir un diagnòstic diferencial rigorós per poder determinar les estratègies d´intervenció més adequades.

   De totes maneres, tenint en compte la importància de la consciència fonològica, la qual es comença a desenvolupar a partir dels 3 anys i abans del 7, i que el coneixement fonològic només s´adquireix mitjançant l´aprenentatge i no de manera espontània, seria desitjable que, per part de l´escola, s´intervingués sobre la consciència fonològica dels nens/es en risc de dislèxia durant els anys prelectors i en l´inici de la lectoescriptura.

   Per diagnosticar la dislèxia s´ha d´observar una discrepància del nivell de lectura de dos anys, com a mínim, en relació a la normalitat i no és fins als 8 o 9 anys que això es pot contrastar. També cal arribar a aquesta edat per poder diferenciar si es tracta d´un retard lector o d´una alteració en el neurodesenvolupament. Encara que en principi els símptomes poder ser semblants, en el primer cas només hi ha un alentiment de la maduració cerebral que li permetrà al subjecte aconseguir un desenvolupament normal però més tardà, mentre que quan es parla d´alteració implica que hi ha una funcionalitat anòmala del sistema neurològic que exigirà una reeducació específica.

   Quan es sospita que un nen/a pot ser dislèxic caldrà que l´escola faci una entrevista a la família per fer una anamnesi. Després s´ha de descartar qualsevol deficiència sensorial o cognitiva i passar les proves corresponents.

   Després de l´avaluació de les capacitats intel·lectuals es passa a l´anàlisi específic de la lectoescriptura, per al qual hi ha nombrosos test estandarditzats, tals com  El TALE, REGIDOR,  DST-J...

   Quan ja es té el diagnòstic, l´alumne haurà de fer la reeducació específica  que se li assigni però també és molt important que a l´aula ordinària s´adoptin bones estratègies, tals com:

• no penalitzar les faltes d´ortografia, si bé exigir uns mínims. No corregir en vermell.
• seleccionar el més important i reduir el temari a estudiar. Millor poc i bé.
• procurar que l´ alumne no  llegeixi en veu alta pel perill de ridiculitzar-lo.
• assegurar-se que ha comprès correctament.
• donar el temps necessari per realitzar les tasques.
• tenir en compte on està assegut: prop/lluny del mestre i al costat de quins nens.
• donar més valor al contingut del redactat que a la forma.
• donar l´apoció de fer una prova oral, que compensi l´escrit.
• potenciar les altres aptituds de l´alumne; esport, imaginació, dibuix...
• procurar utilitzar els suports visuals possibles.
• ensenyar a fer un bon ús de l´agenda escolar.
• procurar que canviï d´activitat amb freqüència, ja que aprendre és un sobreesforç molt gran.
• vigilar no carregar molts deures, donat que ja fa reeducació a part.
• deixar que utilitzi recursos tecnològics, ordinador, calculadora... 
• al realitzar els informes vigilar els comentaris a fi de no mermar la seva autoestima.
• ressaltar els progressos aconseguits. 
• procurar una estreta relació entre els mestres i els professors de suport.
• aconseguir bona col·laboració de la família.

   També és molt important donar a conèixer aquest tipus de trastorn a la resta d´alumnes de la classe perquè el comprenguin i respectin. En alguns col·legis aquest tema es treballa a base d´una recerca sobre personatges coneguts que en són afectats (Tom Cruise, Michael Jordan, Bill Gates...) i es fa un treball bibliogràfic que es posa en comú. El fet que els personatges escollits siguin de gran prestigi augmenta molt l´autoestima d´aquests alumnes. 

    Per acabar, a part de la reeducació concreta que precisi l´alumne i de les estratègies a potenciar a la classe, també és molt recomenable que realitzi la teràpia audio-psico-fonològica del mètode Tomatís, que a través de l´obertura de l´escolta s´aconsegueix una millora de l´activitat neurocerebral, molt positiva perquè aquests alumnes superin el trastorn.

Núria Maeso Salvà