Llibre: VÉS ON ET PORTI EL COR de Susanna Tamaro

En un extens monòleg epistolar, i a les portes de la mort, una àvia s´adreça a la seva néta, resident als Estats Units, explicant-li tot allò que des de fa temps s´hauria d´haver dit a si mateixa, recapitulant així el sentit de la seva existència. De les cartes escrites per l´àvia en surt la història de la família. 

Descobreix els orígens de la seva filla, és a dir, de la mare de la néta, que va morir en accident, i qui era el seu autèntic pare, que no era l´avi que tothom coneixia. Li explica tots els secrets de la seva vida que tenia necessitat de dir, abans de morir. Una vida on el camí no va ser dret sinó amb moltes ziga-zagues que es desprenen de la seva pròpia educació i de les decisions que va fer en cada moment, sense saber si el trencant agafat era l´adequat o hagués sigut millor un altre.

En certa manera, això és el què ens passa a tots; venim a aquest món i hem de fer una tria constant que a vegades s´encerta i també et pots equivocar i haver de rectificar. Ens trobem amb gent bona i aspectes molt positius però també amb ensurts, enganys, taïcions i maldat. De jove et penses que el destí només depèn d´un mateix i al final et fas gran i et passen tantes coses imprevisibles que te n´has de sortir com pots.

El llibre també m´ha agradat perquè és un reflex de la societat de finals del segle XX que a mi també m´ha tocat viure, amb l´incertesa de l´inici d´un nou mil·leni. Hi havia qui deia que s´havia d´acabar el món. De fet, les coses no és que vagin massa bé ja que entre la pandèmia, els desastres del canvi climàtic i el llibertinatge de la joventut dominada per unes xarxes socials sense control, a part de la crisi política mundial, no és que el panorama sigui molt encoratjador. Però per força s´hauran de posar els mitjans perquè entre tots fem possible que les coses vagin millor, en el benentès d´emprar sempre mitjans que parteixin del bé, ja que la maldat no pot justificar mai cap finalitat.

Núria Maeso Salvà

 

  

Llibre: HISTÒRIES DE LA LLUNA de Josep Fatjó Gené

És un llibre que consta de quatre relats que s´emmarquen en uns escenaris naturals diferents; el bosc, la muntanya, el mar i el desert, on els protagonistes s´hi troben íntimament lligats i ens expliquen les seves peripècies. Son relats independents i el seu únic lligam és que la lluna sempre apareix en algun moment de forma omnipresent.

El bosc: explica el retrat d´un home que habita en una masia a les afores de la ciutat, en ple bosc, i té cura de les feines del camp, concretament les vinyes, igual que els seus avantpassats; un home pacifista i de gran bonhomia però que en un moment determinat, a causa de la guerra, es veu obligat a escapar-se de casa, amagar-se al bosc i agafar el fusell per defensar-se i això li crea una gran contradicció personal.

La muntanya: en aquesta història el protagonista és un gran enamorat de la muntanya fins al punt que en fa la seva professió com a guia d´itineraris muntanyencs d´alta muntanya. En una ocasió, mentre acompanya a un client es produeix un accident ja que aquest cau per una escletxa molt fonda, camuflada per una fina capa de neu. El protagonista fa el possible per salvar-lo però el client mor i això li produeix un gran sentiment de culpabilitat, encara que objectivament ell no en té la culpa. A nivell psicològic es desmoralitza tant que abandona la feina de guia i també la seva família, esposa i fill, i trenca amb tot en un aïllament total. Després de passar aquesta etapa tant dura de la seva vida, un dia es retroba amb el seu fill, que ja s´ha fet gran, i és el propi fill qui el fa reaccionar i li demana que l´acompanyi a pujar un determinat cim. S´ho pensa molt, però al final accedeix i és d´aquesta manera com es torna a trobar a gust amb la seva gran afició de la muntanya i el caliu del seu fill li dóna l´abric afectiu necessari per tornar a encarar el futur de la seva vida amb esperança.

El mar: en aquest relat la protagonista és una noia que viu en un poble mariner i és una apassionada del mar. Ja des de ben petita li agradava anar amb el llagut del seu oncle mar endins, vorejant la costa i participant de la tasca pesquera. Es coneixia tots els racons costaners i els noms del peixos. Però tenia un problema ja que li van diagnosticar una tuberculosi i havia de fer temporades de repòs i no podia portar el ritme de vida que volia mentre que la melancolia l´envaïa. En una ocasió, coneix un noi que venia a passar l´estiu a aquest poble amb qui té una empatia especial i junts gaudeixen de passejades marineres fins que l´amistat és fa tant gran que ella s´atreveix a explicar-li la seva malaltia. Ell no només la comprèn sinó que entre els dos neix l´amor, un amor sensual, molt pur, ple de tendresa i estimació. Però la malaltia continua i en acabar l´estiu ell retorna a treballar a la ciutat encara que mantenen un vincle afectiu molt fort que per a ella és com un bàlsam per suportar millor la seva dolença.

El desert: dos amics joves, sobre els vint-i-cinc anys, viuen en famílies benestants, amb tota mena de comoditats; vacances, la universitat, estris de tecnologia.., no els falta res. Però no troben sentit a la seva vida. Un dia decideixen revertir la seva situació, deixar les comoditats i embarcar-se en l´aventura d´un viatge al desert, amb els mínims mitjans. Evidentment passen por, fred, gana, han de superar obstacles com la pana del cotxe que no saben com arreglar, o l´encontre amb gent desconeguda de qui primer malfien però després es fan amics, etc. Però totes aquestes adversitats, encara que els ho fan passar malament, noten que els fan forts, i cada vegada estan més oberts a seguir endavant i arribar al seu destí, Niamey, on no tenen cap inconvenient en quedar-s´hi. Descobreixen una forma de vida diferent i senzilla que els fa valorar l´essència de les petites coses, els uneix a la natura, els il·lusiona i transforma. 

Cal mencionar que l´autor utilitza un vocabulari molt meticulós i precís, amb frases ben estructurades i alhora fàcil de llegir. Potser en alguna part del llibre he trobat que les descripcions de paisatges i vivències son massa llargues. Però els quatre relats, encara que son històries diferents, son uniformes en l´expressió i en la gran vinculació amb la mare natura, sempre amb l´aparició de la lluna com una pinzellada romàntica que dóna cohesió a l´obra. M´ha agradat.

Núria Maeso Salvà       

Llibre: Celebrant les ESTACIONS de la VIDA de Mary Batchelor

En aquest llibre es fa una comparació entre el transcurs de la vida i les quatre estacions de l´any; la primavera que és l´edat de la creixença i de ser jove amb tots els projectes que comporta, l´estiu que és com el migdia de la vida, on es concreta l´amor, la feina, la riquesa de moltes experiències, la tardor on ja acumulem els resultats dels objectius marcats i que donarà pas a l´hivern o la vellesa plena de saviesa.

Però aquestes etapes no es corresponen a unes edats en concret, ja que la maduresa de cada persona i les seves circumstàncies son particulars; Ortega i Gasset deia -jo soc jo i la meva circumstància-. I a una mateixa edat un pot ser avi i un altre encara esperar el primer fill o no tenir descendència, mentre que a nivell afectiu i intel·lectual cada ésser és únic.

Per la meva part, el què penso que sí que és comú a tothom és que quan ja et fas bastant gran, t´adones del camí fet, dels pros i contres, de la tria de molts aprenentatges que t´han obert noves perspectives i de tantes experiències viscudes que fa que el punt de mira sobre totes les coses prengui una altra dimensió, més profunda i àmplia, amb més capacitat de gaudir del present, de relativitzar i perdonar, i sense els dubtes i inseguretats de la joventut. I, per descomptat, que l´estimació més genuïna és l´eix de tota la vida.

Alhora hi ha una certesa interior al valorar les coses, entre el que està bé i el que està malament i sobretot que els valors humans bàsics com la justícia i la llibertat, tan a nivell personal com col·lectiu, son un dret que es fa més imperiós que mai.

Es tracta d´un llibre en forma de metàfora que invita a fer balanç de la pròpia evolució, que només ens pot satisfer si es segueix pel camí del bé. En aquest sentit, vull recordar el pensament de Mahatma Gandhi quan diu que hi ha qui pensa que és permissible causar un dany si després es fa una bona acció  com a compensació i assegura que això és absolutament fals. La maldat, en qualsevol àmbit, no té justificació possible i és obvi que no és la manera com pot avançar i millorar la humanitat.

Núria Maeso Salvà    

    

Llibre: PARAULES D´ARCADI d´Arcadi Oliveres

Arcadi Oliveres economista i fundador de l´organització Justícia i Pau, en aquest darrer llibre fa una acurada reflexió de la nostra societat que ens afecta a tots. 

Esmenta la importància de la democràcia com a sistema menys imperfecte que coneixem perquè les persones puguin tenir veu i vot en les decisions que poden afectar les nostres vides, sense que es derivin per la via judicial fets que només pertanyen a una bona aplicació de la pròpia democràcia. 

També posa en qüestió el capitalisme que ha desfermat les desigualtats socials, acompanyat del frau fiscal i l´especulació desenfrenada. Un sistema que potencia la societat de consum i la febre consumista, que sense que ens en donem compte en podem ser còmplices. Oliveres posa per exemple que quan comprem unes sabatilles Nike que potser estan fetes al Pakistan, aquí paguem 100 euros i potser el preu de cost és de 2 euros, mentre que és la botiga d´aquí i la marca que es queden el resta.

Igualment reflexiona sobre on queda la llibertat humana amb la imputació de persones absolutament innocents. La injustícia de la justícia. El tràfic de persones i l´especulació de la salut i les vides humanes per treure benefici econòmic, execrable!

També fa èmfasi al dret humà a tenir asil mentre s´estan morint refugiats a grapats en el mar mediterrani. Si les persones marxen d´un territori és a causa de guerres o per les imposicions dels països rics sobre els països pobres, que generen relacions internacionals desiguals i, sobretot, misèria per als més febles.

Recorda que la guerra per si mateixa és immoral. A l´igual que l´enorme pressupost que es gasta en despesa militar com fa l´estat espanyol, indústria on la monarquia espanyola hi té part activa. Mentre la partida destinada a investigació és mínima. Oliveres diu que, per exemple, cada any celebrem la Marató de TV3 i els resultats es mouen entre 10 i 15 milions d´euros a l´any, que està molt bé, però és que aquell mateix dia (i tots els dies de l´any) l´exèrcit espanyol gasta 56 milions d´euros en despesa militar per no fer res d´útil a la població, increïble!

També apunta a la presa de consciència del canvi climàtic ja que un creixement il·limitat està esgotant el planeta. Assegura que és urgent respectar les normes mediambientals tan per part de les indústries com dels particulars.

Així mateix fa referència a la pandèmia que estem vivint que és com un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic; cal viure amb menys i estrènyer llaços de solidaritat entre els països.

Opina que tots aquests temes bàsics i la cultura de la justícia i pau és absolutament necessari tractar-los sobretot a l´escola ja que l´educació de les futures generacions és el pilar i la palanca que pot permetre accionar un canvi de mentalitat efectiu que ens porti a un món millor que encara és possible.

En resum, l´Arcadi Oliveres en aquest llibre explica amb moltes dades i de forma entenedora la situació de la societat actual i com podem actuar per aconseguir aquesta millora del món que ens ha tocat viure. Molt interessant i de lectura obligatòria.

Núria Maeso Salvà 

  

Llibre: DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS de Marta Orriols

 Aquesta novel·la es basa en anar desgranant tots els interrogants i reflexions davant la sorpresa d´un embaràs inesperat. Quan la Marta li diu al Dani que no vol ser mare, que no està preparada i que és una responsabilitat que no s´atreveix a asumir, s´obre entre la parella un mar de dubtes i contradiccions que els porta a repensar-se com a individus i com a parella.

L´argument manté fins al final la incògnita de si la Marta optarà per ser mare o no, però al final en Dani ha d´acceptar la seva paternitat frustada. Una anàlisi íntima al voltant de la voluntat, la llibertat i les estructures socials del nostre temps.

Està escrita amb una gran sensibilitat, com és habitual en Marta Orriols, que fa una descripció minuciosa de cada petit gest per fer-nos entrar de ple en els sentiments i emocions dels protagonistes. Utilitza metàfores boniques i eloqüents amb gran domini i bellesa de llenguatge. Aquesta riquesa expressiva potser és l´aspecte que més m´ha agradat del llibre.

Núria Maeso Salvà