Però aquestes etapes no es corresponen a unes edats en concret, ja que la maduresa de cada persona i les seves circumstàncies son particulars; Ortega i Gasset deia -jo soc jo i la meva circumstància-. I a una mateixa edat un pot ser avi i un altre encara esperar el primer fill o no tenir descendència, mentre que a nivell afectiu i intel·lectual cada ésser és únic.
Per la meva part, el què penso que sí que és comú a tothom és que quan ja et fas bastant gran, t´adones del camí fet, dels pros i contres, de la tria de molts aprenentatges que t´han obert noves perspectives i de tantes experiències viscudes que fa que el punt de mira sobre totes les coses prengui una altra dimensió, més profunda i àmplia, amb més capacitat de gaudir del present, de relativitzar i perdonar, i sense els dubtes i inseguretats de la joventut. I, per descomptat, que l´estimació més genuïna és l´eix de tota la vida.
Alhora hi ha una certesa interior al valorar les coses, entre el que està bé i el que està malament i sobretot que els valors humans bàsics com la justícia i la llibertat, tan a nivell personal com col·lectiu, son un dret que es fa més imperiós que mai.
Es tracta d´un llibre en forma de metàfora que invita a fer balanç de la pròpia evolució, que només ens pot satisfer si es segueix pel camí del bé. En aquest sentit, vull recordar el pensament de Mahatma Gandhi quan diu que hi ha qui pensa que és permissible causar un dany si després es fa una bona acció com a compensació i assegura que això és absolutament fals. La maldat, en qualsevol àmbit, no té justificació possible i és obvi que no és la manera com pot avançar i millorar la humanitat.
Núria Maeso Salvà
