En un extens monòleg epistolar, i a les portes de la mort, una àvia s´adreça a la seva néta, resident als Estats Units, explicant-li tot allò que des de fa temps s´hauria d´haver dit a si mateixa, recapitulant així el sentit de la seva existència. De les cartes escrites per l´àvia en surt la història de la família.
Descobreix els orígens de la seva filla, és a dir, de la mare de la néta, que va morir en accident, i qui era el seu autèntic pare, que no era l´avi que tothom coneixia. Li explica tots els secrets de la seva vida que tenia necessitat de dir, abans de morir. Una vida on el camí no va ser dret sinó amb moltes ziga-zagues que es desprenen de la seva pròpia educació i de les decisions que va fer en cada moment, sense saber si el trencant agafat era l´adequat o hagués sigut millor un altre.
En certa manera, això és el què ens passa a tots; venim a aquest món i hem de fer una tria constant que a vegades s´encerta i també et pots equivocar i haver de rectificar. Ens trobem amb gent bona i aspectes molt positius però també amb ensurts, enganys, taïcions i maldat. De jove et penses que el destí només depèn d´un mateix i al final et fas gran i et passen tantes coses imprevisibles que te n´has de sortir com pots.
El llibre també m´ha agradat perquè és un reflex de la societat de finals del segle XX que a mi també m´ha tocat viure, amb l´incertesa de l´inici d´un nou mil·leni. Hi havia qui deia que s´havia d´acabar el món. De fet, les coses no és que vagin massa bé ja que entre la pandèmia, els desastres del canvi climàtic i el llibertinatge de la joventut dominada per unes xarxes socials sense control, a part de la crisi política mundial, no és que el panorama sigui molt encoratjador. Però per força s´hauran de posar els mitjans perquè entre tots fem possible que les coses vagin millor, en el benentès d´emprar sempre mitjans que parteixin del bé, ja que la maldat no pot justificar mai cap finalitat.
Núria Maeso Salvà
